• 
  L'escriptor Domènec Pallerola, signant amb el pseudònim 'Domènec de Bellmunt', fou el traductor del llibre que va aparèixer a Barcelona, el 1927, amb el títol Cristòfor Colom fou català i amb el subtítol 'La veritable gènesi del Descobriment'. L'autordel llibre, Luis Ulloay Cisneros, és presentat pel traductor, en una succinta 'interviu biografia', com un 'savi autèntic' i 'home amable, bondadós, gairebé angelical en el tracte privat', que 'té cinquanta-set anys' i que 'se n'ha passat quaranta donat a l'estudi, a la lectura i a la investigació històrica'.
  
  Ulloa era, per tant, ja un home madur quan, residint a París, donà a conèixer, d'inici a la Societat d'Americanistes, la seva teoria colombista que trencava motlles.
  
  Nat a Lima, el 27 de setembre de 1869, 'els meus veritables estudis -expressà ell mateix-foren d'enginyer de mines, encara que molt aviat vaig decidir-me a seguir diversos cursos de Lletres'. Va interessar-se poderosament per la història de la mineria espanyola al Perú, país eminentment miner. L'engrescava l'estudi de la història sud-americana, en general.
  
  Tenia l'edat de 28 anys quan, el 1897, el govern peruà li confià la missió de visitar alguns arxius espanyols (Sevilla, Simancas, Madrid, Salamanca...) i també de Londres i París, per tal de reunir un corpus diplomàtic que servís per resoldre qüestions que, sovint a causa de límits, sorgien amb l'Equador, Bolívia, Colòmbia i el Brasil. Aquesta labor l'ocupà durant vuit anys, i els més de trenta volums de valuosos documents històrics colonials que Ulloa recollí, de manera oficial, han pogut resultar decisoris en determinats casos contenciosos. Fins al punt que evitaren una guerra, ja mobilitzades les tropes, entre el Perú i l'Equador, en demostrar-se la falsedat d'un protocol (l'anomenat 'Pedemonte Mosquera'), prete-sament signat el 1830 i que fixava límits entre el Perú i Colòmbia. 'L'Ajuntament de Lima -té la paraula Ulloa-, per regraciar-me d'aquests estudis, sostinguts serenament enmig d'un xàfec d'amenaces i protestes, m'atorgà una medalla d'or, que no vaig voler acceptar, car amb mi s'havien comès algunes injustícies que no podien ésser esborrades amb l'or d'una medalla.'
  
  El 1914 -l'any que esclatà la Primera Guerra Mundial- fou nomenat director de la BibliotecaNacional de Lima; exercí el càrrec fins al 1922, quan hi renuncià.
  
  La munió d'articles que publicà al periòdic limeny La Prensa -del qual era fundador el seu germà gran- li guanyaren, entre els lectors, fama d'entès sobre temes internacionals i històrics. 'Des de les planes de La Prensa vaig defensar sempre la reconciliació peruano-xilena davant el perill dels Estats Units.'
  
  El seu coneixement de la història peruana motivà que el professor Carlos Wiesse, de la Universitat de Lima, el volgués com a col·laborador per a un volum 'en el qual em pertocà estudiar l'època dels inques i el descobriment i la conquesta del Perú pels espanyols'.
  
  Quan el 1927, Ulloa, aleshores resident en un barri extrem de París, estava a punt de treure el seu Colomb, catalan (La vrai genèse de la Découverte de l'Amérique), va permetre que el jove publicista 'Domènec de Bellmunt' s'avancés amb la publicació, per a la Llibreria Catalonia de Barcelona, d'una part de l'obra traduïda. Així, l'estiu d'aquell any aparegué Cristòfor Colom fou català (La veritable gènesi del Descobriment), àdhuc abans que el llibre en francès, editat per Maisonneuve frères. Val a dir que el text francès queda repartit en dos toms o llibres, puix que, també dins l'any 1927, la resta del contingut donà vida a Noves proves de la catalanitat de Colom (Les grans falsetats de la tesi genovesa), amb pròleg de Ferran Valls-Taberner (director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó) i traducció catalana de 'Jaume dels Domenys' (pseudònim d'Alfons Maseras); el peu editorial és Llibreria Oriental-americana. Maisonneuve Frères.
  
  Ulloa data les seves 'Dues paraules' al lector: 'París, octubre de 1927.'
  
  Al pròleg de C.C. fou català, Ulloa manifesta unes reflexions: 'Ja fa molt temps que vaig dubtar de l'autenticitat de la versió tradicional sobre l'origen de Colom i del descobriment d'Amèrica.
  
  (...) Però creiem arribada l'hora de les reparacions.
  
  (...) Correspon la tasca principal a la intel·lectualitat catalana, al poble català en general. De què Colom fou català, no hi ha cap dubte. No sóc pas jo el sol qui ho diu, car, com en les pàgines que segueixen es veurà, ho han sospitat fa temps i gairebé ho han dit diversos savis de merescuda reputació.
  
  Queda, sí, per identificar la seva persona. En aquest llibre s'estableixen les línies generals d'aquesta identificació; els arxius catalans donaran el que manca.
  
  (...) No és, de tota manera, el lloc de naixement de Colom el més important, en l'estudi que correspon a la intel·lectualitat catalana. A ella pertoca sobretot posar en clar la influència i les relacions de Colom amb el lul·lisme, amb lacièncja geogràfica i la cartografia catalana o mallorquina, que ve a ésser igual, i amb totes les activitats de Catalunya en el segle XV, des de les industrials i comercials fins a les polítiques.
  
  (...) Quan vaig iniciar els meus treballs sobre Colom, fa més de vint anys, ho vaig fer, en part, dominat per la influència de la tesi gallega de Garcia de la Riega i àdhuc ansiós de veure-la confirmada. No en va tinc un cognom gallec. (...) Tot cercant un Colón gallec vaig trobar-me un Colom català. Tant millor per a mi, car al mateix temps vaig trobar una gran història, la d'un poble petit que va saber, durant segles sencers, rivalitzar en la ciència i en la cultura amb els més grans d'Europa. Colom resultarà ésser la derivació i el complement de Ramon Llull.'
  
  Hauríem, és clar, de transcriure l'índex de C.C. fou català per copsar els enunciats dels capítols que, evidentment, interessaren àvidamentel públic català. 'Colom, cognom català'; 'La noblesa i les armes personals de Colom'; 'En quina llenguafou escrita la carta a Santàngel?'; 'La toponímia colombina'; 'Colom i René d'Anjou'... són alguns dels temes, tots ells engrescadors.
  
  No és superflu de recordar, d'altra banda, que per aqueixos temps hom vivia a Catalunya l'anomenada 'Dictadura', instaurada per Primo de Rivera al setembre de 1923. Vulgues que no, la política s'involucra tothora en la temàtica colombista. En els nostres dies, el veterà Bartomeu Costa-Amic rememora que 'als joves patriotes catalans dels anys 1925-1930 que tractàvem d'unificar esforços i voluntats en la lluita contra la dictadura militar de Primo de Rivera que des del cop d'Estat de l'any 1923 havia imposat novament un règim absolutista contra tota expressió espiritual del poble català, aquell primer llibre d'Ulloa i les conferències que sobre el tema pronuncià a la Universitat i a l'Ateneu Barcelonès, ens varen procurar estímuls espirituals per al renaixement històric que reiniciava la nostra pàtria catalana' (El navegant-descobridor Colom..., Mèxic, 1992, pàg.26).
  
  

POPULARITAT

• 
  Ulloa no trigà a ésser invitat per la Junta de T'Ateneu Barcelonès' a pronunciar conferències a la capital catalana. Va venir a Barcelona al maig del 1927. Dissertà, també, el dia 28, al 'Centre Excursionista de Catalunya', d'on la conferència fou 'radiada -explica el Butlletí corresponent-per Ràdio Barcelona, fent ús per primera vegada el Centre d'aquest meravellós mitjà de comunicació'.
  
  'Les seves memorables conferències el varen convertir, a Barcelona, en un moment donat, en l'home del dia.' Ho llegim a la 'Introducció' de Noves proves...; Jaume dels Domenys hi remarca: 'El Dr. Ulloa no s'ha proposat altra cosa, en els seus pregons i minuciosos estudis sobre el descobridor d'Amèrica, que aquest inflexible postulat de la ciència: recercar la veritat. Per això
  
  posa com a divisa de la seva tesi, destinada a obrir-se pas a desgrat de tots els prejudicis que es dreçaran contra ella, aquelles encertadíssimes paraules de ('il·lustre Guyau, que resen així: la veritat pot esperar. La veritat romandrà sempre jove i estarà sempre segura d'ésser reconeguda a la fi.'
  
  A Noves proves..., l'historiador Valls Taberner exposà, en el seu pròleg, el punt de vista més solvent, en dir que 'moltes de les proves que els genovistes procuraren acumular en pro de llur tesi havien estat ja impugnades o tingudes per suspectes per diversos historiadors; ara, en el llibre del Sr. Ulloa, sotmeses novament a revisió, queden totalment desvaloritzades. Llibre altament suggestiu, ple de remarques i d'indicacions interessants, fa veritablement honor al seu autor'. I segueix: 'Un dels mèrits més estimables del senyor Ulloa radica justament en què no s'ha limitat adestruir una teoria sinó que l'ha substituïda amb una nova tesi, àmpliament i doctament argumentada. (...) En una obra orgànicament estructurada segons un to lògic i un criteri racional, el Sr. Ulloa ens dóna en el seu llibre una explicació la més comprensible i la de major sentit humà, de totes les que fins ara han estat exposades, respecte a la vida de Colom anterior al descobriment.' Tanmateix: 'Sincerament també he de declarar, en canvi, que altres raonaments del Sr. Ulloa en pro de la seva opinió no em sembla que puguin donar-li el reforç que ell els atribueix. (...) Hi faig sols al·lusió genèricament com a mostra d'imparcialitat i com a prova que l'afecte i l'admiració que tinc pel senyor Ulloa no em priven pas d'examinar amb la serenitat i el rigor indispensables les seves interessants indicacions i conclusions.'
  
  No ens passa per alt la dedicatòria d'Ulloa, en aquest segon llibre: 'A la intel·lectualitat i al públic catalans.'
  
  A 'Dues paraules', mots preliminars, el mateix autor fa constar:
  
  'Aquesta tesi (la de Colom català) flotava feia ja molt de temps en l'ambient català, i si no s'obria camí era, més que per altra cosa, per timidesa i fe modèstia. Així ho vaig poder comprovar a Catalunya mateix. En efecte: un historiador tan distingit com el senyor F. Carreras i Candi havia ja adoptat des de feia anys l'ortografia genuïnament catalana del nom Colom, havia emès dubtes sobre l'origen genovès del descobridor i reconegut el seu parentiu amb Casenova Coullon^ recollint documents tan notables com el que jo insereixo en aquest llibre i que es refereix a l'atac de l'estol del comte de Prades per un corsari Colom. D'altres autors, com Mossèn Salvador Bové, s'havien preocupat seriosament de les relacions de Colom amb el lul·lisme, renovant els interessants estudis del P. Pascual. D'altres, en fi, feien recerques sobre la presència de Colom a Barcelona...'
  
  I Ulloa, des de París, aquell octubre, continuava dient: '(...)Els mateixos treballs i aportacions dels senyors Carreras i Candi i R.D. Peres, ja esmentats, els dels senyors Valls i Tabemer, Ferran Soldevila, Maspons i Anglasell, Carreras i Valls, G. de Reparaz i altres, alguns dels quals esmento en les pàgines que segueixen, molt succintament, constitueixen, ja a hores d'ara, una prova suficient de la plena veritat de la tesi catalana. Un fet nou hi ha, que qualsevulla que sigui la interpretació que hom li doni -fins si aquesta interpretació no sigui la meva, ço és que hi hagué engany per part del rei Ferran-ja domina tots els estudis colombians: aquest fet és el de la comprovació que la minuta original de les Capitulacions de la descoberta es troba registrada, des dels mateixos dies de la seva redacció, no en el registre oficial castellà, sinó en el de la corona catalano-aragonesa. I no pas registrada sola, sinó juntament amb un altre valuós document, el Passaport donat a l'ensems a Colom per a la seva gran expedició. A aquest gran fet, se n'hi afegeixen dos més en els mateixos documents: la constatació que Colom 'havia descobert abans' d'altres terres occidentals atlàntiques i la declaració de la noblesa del gran mariner abans de rebre el 1493 el seu escut d'armes.'
  
  L'índex de Noves proves... enfoca certs 'problemes de dret internacional', com també 'la personalitat del Colom veritable' i la 'refutació de la tesi genovesa i de la sola objecció a la tesi catalana'. Unes il·lustradores 'Notes explicatives' arrodoneixen el camp d'estudi.
  
  No hem de silenciar que, en confrontar el llibre francès amb les pàgines de la traducció catalana, no sempre l'acarament és exacte. Hem pogut observar que àdhuc manquen alguns paràgrafs sencers en el servei al públic català. En una altra ocasió pot resultar profitós de veure la totalitat de les mutacions produïdes. Per consignar-ne, ara, alguna, farem observar que a C.C. fou català, pàg. 32, s'indica que de Epístola Cristofori Colom: cui etas nostra multu debet 'se n'anaren fent fins a vuit traduccions', mentre que l'original francès consigna (pàg. 14) que 'jusqu'à dix éditions de cette traduction se sont suivies'; com que allà no hi són comptades les edicions de Basilea, sembla talment que el traductor ignorés la correspondència de 'Bàle'. Oi més (pàg. 15, ed. f.): 'La première édition castillane (que l'on croit, quoique ce soit douteux, faite à Barcelona en avril 1493)' esdevé (pàg. 33, ed. c.) 'la primera edició castellana feta a Barcelona l'abril de 1492'. Quelcom més endavant, un Bartolomé Colom Gonzàlez (pàg. 19) es converteix en Bertomeu Colom Pérez (pàg. 37). A vegades, el canvi d'interpretació és curiós: on la tesi pontevedrista 'n'est qu'une supercherie patriotique' (pàg. 28), a Catalunya 'no és altra cosa que una novel·leta sentimental' (pàg. 47). Alguns canvis són lleus, però per a l'indagador hi ha massa discrepància entre la dienda que 'les armoiries que lechroniqueur Oviedo et d'autres ont indiquées comme étant celles de la famille de Colomb' (pàg. 31) i l'assentament que 'les armes que Colom indicà com a pròpies de la
  
  Hem apuntat que manquen, en el text català, alguns paràgrafs, i ens toca demostrar-ho. Així, trobem que resta suprimit (correspondria a la pàg. 55 de C.C. fou català) tot aquest fragment (pàg. 39): 'Ce qui semble manquer aux armoiries dessinées dans les Cartulaires déjà cités, ainsi qu'à la description que porte Oviedo, c'est la colombe. C'est qui ni ces armoiries ni les Cartulaires, pas plus que les renseignements d'Oviedo, n'ont pas échappé sans doute à l'action des faussaires qui, comme nous le verrons plus loin, ont pendant la première moi-tié du XVIe. Siècle, saboté et adultéré impi-toyablement toute la documentation concer-nant Colomb pour des fins que nous mettrons au clair.'
  
  No podem menys de recordar el binomi traduttore/tradittore quan un stimabile (pàg. 49) s'escurça en stimable (pàg. 64). Per altra part, coneixedors que els 'catalanismes' no constituïen el fort de l'eminent peruà -així, recalquem, de passada, que l'aportat intinción (pàg. 56 i 71) és vocable que usa també el pare Las Casas-, hauria fet bé el traductor català de respectar aquesta explicació, que ometé:
  
  (pàg. 55 i s.): 'Ici je peux faire miennes les paroles de Bonilla y San Martín, le savant académicien espagnol, quand il dit du cèlebre navigateur: 'II écrit dans un style commun et populaire, mais des fois avec une lourdeur et une confusion extraordinaires. II est probable qu'il ne parlait pas bien aucun idiome et qu'il connaissait superficiellement quelques-uns.' Je dois pourtant ajouter queique chose aux observations de M. Bonilla, c'est que Colomb ne connaissait pas l'italien. Les plus ardents italianistes, mème Harrisse, meme Lollis, sont forcés de s'étonner que jusqu'aux prétendues lettres -d'ailleurs f ausses- que Don Christophe aurait adressées à la Banque de San Giorgio de Génes sont écrites en castillan. Et en castillan encore les lettres authentiques au Pere Gorricio, Italien pourtant, l'un de ses confidents.'
  
  Creiem que n'hi ha prou amb el que resta indicat i confrontat, ens sembla que per primera vegada, per adonar-nos de la realitat d'una traducció apressada.
  
  

ADEPTES I CIRCUMSPECCIONS

• 
  Una tal precipitació és endevinable en llegir al Butlletí Excursionista de Catalunya de juliol del 1927: 'Ja circula per aquests móns de Déu, la primera obra literària de l'indicat senyor Luis Ulloa, titulada: Cristòfor Colom fou català: La veritable gènesi del descobriment i dins de poc sortirà la segona publicació seva, en llengua castellana, que també s'està estampant a Barcelona.' Ho signa l'erudit Francesc Carreras i Candi, qui agrega: 'Molts dels que escoltàrem los raonaments del senyor Ulloa, convençuts que, tanmateix, estava encertat, tenim d'atansar-nos a ell, fer-li costat, ajudar-lo en el possible, portats per l'amor a la història general d'Amèrica i per l'afecte a les coses de la nostra terra. (...) El senyor Ulloa, impossibilitat de regirar arxius catalans, per no poder-se dedicar a aquesta tasca, vol que les seves afirmacions siguin controlades per la intel·lectualitat catalana.'
  
  Rossend Serra i Pagès fou un dels primers adeptes del 'Colom català' i 'arribà al convenciment moral que Cristòfol Colom era mallorquí' (Butll. Exc. Cat., pàg. 27).
  
  Bastants anys després -el 1954-, l'historiador Ferran Soldevila escriuria que 'ningú no podrà acusar els historiadors catalans d'haver-se precipitat a entusiasmar-se amb la tesi de Luis Ulloa, erudit peruà que, quan publicà la seva primera obra, encara no havia estat a Catalunya. Amb poques excepcions, tots observaren una actitud d'interès, però, al mateix temps, de prudència o de reserva. El senyor Ulloa, molt discretament, cal dir-ho, se'n va doldre' (Historia de Espana, III, Barcelona, Ed. Ariel, 1954, pàg. 20). El mateix Soldevila reconeixia haver arribat a la conclusió que calia tenir en compte la tesi d'Ulloa, 'però vaig abstenir-me sempre de pronunciar-me favorablement'. Més: 'Ulloa era un dels historiadors que millor coneixia la bibliografia colombina, coneixement servit per una memòria prodigiosa, dues condicions que feien d'ell un polemista terrible.'
  
  El concepte de Soldevila -qui divulgà i glossà en alguns articles les obres d'Ulloa- fou que l'historiador peruà 'tenia, tanmateix, un defecte, que era causa de la feblesa sobtada dels seus raonaments i elucubracions: la lògica amb què trenava els seus arguments després de sostenir-se implacable i de produir una brillant concatenació eficaç, mancava de cop i semblava cedir el lloc a la fantasia. Però el fet que, a partir d'aquest punt, les seves conclusions perdessin valor, no vol pas dir que no el tinguessin les que havia obtingut abans d'arribar a tal punt'.
  
  

  Bibliografia densa

  
  
  No entrem ací en l'exegesi de l'obrad'Ulloa. Sí, en canvi, que destaquem l'activitat indesmaiable que realitzà amb conferències, articles i llibres, entre el 1927 i el 1932, a l'estranger i a Catalunya.
  
  Ultra els treballs queja hem consignat, retenim, d'aqueix període: -
  
  
  1. 'Comment j'ai découvert celui qui a découvert l'Amérique, le Catalan Jean Colom'; a Monde Colonial lllustré, París, 1927.
  2. 'La pré-découverte de l'Amérique par Christophe Colomb'; conferència a la Société de Géographie de Paris, des. 1927, i publicada al Bulletin de la Société gen.-feb. 1928. Reproduïda, poc després, a la rev. La Paraula Cristiana, Barcelona, 1928.
  3. 'La genèse de la découverte de l'Amérique d'après des documents récemment trouvés. La pré-découverte faite par Colomb en 1477'; a La Géographie, París, 1928.
  4. El pre-descubrimiento hispano-catalàn de Amèrica en 1477. Xristo-Ferens Colom, Fernando el Católico y la Cataluna espano-la; pròleg de Manuel Ugarte; París, Librairie Orientale et Américaine, Maisonneuve Frères Ed.,1928.
  5. 'Sobre la catalanitat de Colom'; carta d'Ulloa -refutant dades aportades per R. Carreras Valls i altres- als diaris barcelonins La Veu de Catalunya, La Publicitat i El Correo Catalan, 1-1-29.
  6. 'Sobre la catalanitat de Colom'; carta d'Ulloa -refutant dades i opinions d'Enric Bayerri i altres- a La Veu de Catalunya, 17-X-29.
  7. 'La leyenda de Colón genovès se anarquiza: Cogoleto contra Gènova. Rèplica al Prof. P. Revellí'; a La Publicitat i La Veu de Catalunya, 29-X-29.
  8. 'Defendiendo la catalanidad de Colom. Rèplica al P. jesuita alemàn Streicher'; a rev. Barcelona Atracción, oct. 1930.
  9. Comunicació -llegida pel mateix Ulloa, a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona-'Sobre un mariner català Antoni Colom'; a La Vanguardia, Barcelona, 17-IV-30.
  10. 'Polèmica amb el Prof. Antoni de la Torre i del Cerra sobre certs documents catalans referents al corsari Columbus'; a La Publicitat, ^-VISO i 9-VII-30.
  11. 'La pre-descoberta d'Amèrica i la personalitat del descobridor'.- 'El Pare Ramon Pons i la predicació del cristianisme a Amèrica'; al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 1930. Ambdós treballs foren presentats, també el 1930, al Congreso de Historia Hispanoamericana, de Sevilla, i al Congrés d'Americanistes, d'Hamburg.
  12. 'La pàtria de Colom'; carta a La Publicitat i La Veu de Catalunya, 1 -XI-30.
  13. 'La pàtria de Colom con relación al descubri-miento de Amèrica'; set articles a La Prensa, Buenos Aires, gen. i feb. 1931.
  14. 'Entorn de la pàtria i genealogia del descobridor d'Amèrica'; al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, abril-juny 1932.
  
  
  En aquest darrer treball, Ulloa es defensa d'unes allevances i convé que hi parem un xic d'esment.
  
  

DETRACCIONS

• 
  Interposem que, precisament a Barcelona, el 1929, la Casa editorial Maucci va estampar el llibre Cristóbal Colón. Genovés, original, per cert, d'un altre peruà, Rómulo Cúneo-Vidal (segons la credencial: 'Individuo de número del Instituto Histórico del Perú; Correspondiente de la Real Acadèmia Espanola de la Historia, de la Real Acadèmia Hispano-Americana de Cadiz, de la Società Ligure di Storia Pàtria...', etc). Podem asseverar que el tal llibre és inspirat per una política mussoliniana, car no ho oculta la dedicatòria 'A S.E. Benito Mussolini', com tampoc la transcripció de les cartes preliminars oficials o oficioses redactades en italià, per les quals veiem l'aplaudiment del Direttorio del Fascio di Lima i el nomenament de soci corresponent fet a Cúneo-Vidal, per la Società Ligure di Storia Pàtria, de Gènova, el 9 de gener de 1928, 'ora che é, per cosí diré, divenuto di moda il negarlo (l'origine genovese del grande scopritore dell'America) e si applaude a libri come quello deiruiloa' (Christophe Colomb Catalan, París, 1927).
  
  Hom atacava Ulloa i, al marge ja d'aqueix llibre editat només a Barcelona (ens n'encerteix l'útil Bibliografia colombiana per Simonetta Conti) i per un altre peruà, resident a Lima, reflectim que, des del punt de vista científic, l'ex-director de la Biblioteca Nacional se sorprenia que dels dos nous problemes que ell havia plantejat -el del pre-descobriment del continent americà pel mateix Colom, i el de l'origen català d'aquest- 'gairebé tots els historiadors i crítics que se n'han ocupat no han pres en consideració més que el segon'. Continua (Butll. CEC, abril 32): 'Les dues breus memòries que vaig presentar l'any 1930 al Congrés d'Història Hispano-americana, de Sevilla, i al d'Americanistes, d'Hamburg, fonamentades en la revelació de valuosos documents sobre aquells dos punts, desvetllaren a Itàlia i, sobretot, a Gènova, tan intenses protestes, que el Municipi i els historiògrafs d'aquella ciutat van iniciar una ofensiva contra els qui negaven la pàtria genovesa de Colom. Acaba de concretar-se aquesta ofensiva en la publicació d'un gran volum que, intitulat Cristoforo Colombo. Documents que proven el seu origen genovès, ha editat la Comuna de Gènova.'
  
  No li punyia a Ulloa, però, la pulcra i luxosa edició feta pel municipi genovès, ans, en especial, l'haver sabut 'que a Catalunya ha circulat \ subreptíciament un fullet, aquests últims temps, del qual és autor un sacerdot; s'ha tingut cura que jo no el conegués. (...) L'ocultació que se m'ha fet de l'esmentat fulletó, per tal que no pugui refutar-lo com cal, palesa per si sola que els qui l'han editat no estan segurs de la veritat ni de la legitimitat de llurs afirmacions, i únicament per respecte a la intel·lectualitat catalana l'he al·ludit. Qui hagi llegit les meves publicacions a La Prensa de Buenos Aires dels mesos de gener i febrer i les meves memòries presentades a Hamburg i Sevilla, haurà constatat la falsedat escandalosa de les ridícules imputacions que em fan en aquell escrit'.
  
  Per la nostra part, sabem el nom d'aquell sacerdot -respon a les inicials J.T.-, però no volem refregar la qüestió. Únicament desitgem constatar que a les roses hi ha espines.
  
  Des de París, el 15 de desembre del 1931, Ulloa va escriure una carta al seu amic Enric Mitjana de las Doblas, de Barcelona, qui acabava de publicar al butlletí del CEC un sòlid estudi sobre La Casa dels Colom a Barcelona; heus ací lafelicitació: 'He leído su contenido con el mayor interès y encuentro que contiene datos muy interesantes. Ha hecho Vd. muy bien en obrar con moderación y prudència, sin entrar en aventuradas identificaciones, como hace el senor C.' Aquesta inicial, sí que ens decidim a completar-la, perquè tenim el propòsit de referir-nos, en una altra ocasió, a la positura adoptada per Ricard Carreras i Valls en els seus treballs co-lombistes.
  
  'Lo que yo lamento -prossegueix la referida carta d'Ulloa (apareguda al suplement del butlletí del CEC, gener 1932)- es que nadie investigue respecto a los Casanova, después de los datos que encontre y que han esclarecido el problema.' També rebla que l'anomenat document Borromeo 'ya, cuando estuve en Barcelona el ano pasado y me dieron noticia del documento del senor Rubio, declaré que era una falsifi-cación escandalosa, f raguada por los italianos'. Torna envers Carreras: 'He leído igualmente el folleto y las conferencias del senor C. Es incomprensible que ese senor haga nacer a Colom en todos los pueblos de Catalunya, dàndole innumerables genealogías. Por mi parte -són mots del final de la carta-, hace un ano que intencionadamente no he querido publicar nada y he preferido ver lo que hacen los otros.' I, finalment, recorda la sèrie d'articles que publicà, en començar l'any, a La Prensa bonaerenca: 'Creo que no la conocen en Barcelona, y es muy sensible, pues es la mas trascendental y documentada que he hecho.'
  
  

UN SAVI

• 
  De fet, Ulloa estava elaborant aleshores una obra de vasta erudició. Li havia estat encarregada per l'Institut Gallach, de Barcelona. Ens referim al volum Amèrica, el sisè de la Historia Universal dirigida per Lluís Pericot.
  
  Entenem que aqueix volum, publicat a Barcelona el 1932, denota prou bé la capacitat de treball, l'assimilació cultural i la prodigiosa voluntat del seu autor. L'editor hi fa present que 'fou una sort per a tots que Don Luis Ulloa volgués encarregar-se de la redacció d'aquest volum, perquè ha significat una creació, i no pas una repetició, de la veritable història d'Amèrica'; fa constar, a la vegada, que no sap si admirar més, en Ulloa, 'el meravellós cabdal de la seva cultura o el tresor inesgotable de la seva bondat'. El prefaci de l'autor és datat a París, el març de 1932. Un criteri que diríem serè, ponderat, indagador i, tanmateix, no exempt d'entusiasme, queda exposat en el magne tom.
  
  A hores d'ara, i deixades de banda anècdotes i sorpreses, la realitat és que -ho avala Soldevila-'alguns dels més acarnissats impugnadorsd'Ulloa, en un moment donat es refien del parer seu i dels arguments seus'. Més encara: hi ha hagut qui, com Marcel Jeanjean -nom que retreu M. Gaya i Delrue (El Mito de Cristóbal Colón; Saragossa, 1957, pàg. 42)-, 's'acontentà amb traduir literalment Ulloa, baldament no el cités ni una sola vegada'. No cal dir que Ballesteros, Madariaga, entre els millors biògrafs de Colom, s'han valgut, com tants d'altres erudits, dels estudis practicats per Ulloa.
  
  Ja en temps de l'atzarosa República Espanyola, Ulloa es traslladà a Barcelona, on el 4 de juliol de 1935 llegí, a l'Acadèmia de Bones Lletres, el seu treball Esclarecimiento de algunos puntos du-dosos en la vida de fray Bernardo Boil; treball que en aparèixer al butlletí de l'esmentada Acadèmia dugué la nota: 'Mentre a la impremta es treballava en la seva composició, moria a Barcelona (9 de febrer de 1936) el seu il·lustre autor. (DEP).'
  
  Luis Ulloa y Cisneros acabà, doncs, els seus dies a la capital catalana, als 66 anys d'edat. Precisament, aquells dies de febrer eren molt convulsionats des del punt de vista polític, car hi hagué les eleccions que imprimiren un canvi en la direcció del país; és una altra història.
  
  Pòstum imaginem que fou el Manual de Historia de la Amèrica Española que edità a Barcelona, el 1936,1. G. Seix i Barral i que, al pròleg, Ulloa indica haver enllestit a Barcelona el novembre de 1935. Les consideracions fetes aleshores pel savi peruà-a propòsit d'ésser qualificada Amèrica 'el continent sense història', o de la dificultat que suscita 'la mestissa història hispano-americana', ens cal ometre-les ací, i, en tot cas, per la tònica del present esbós biogràfic, preferim deixar constància que Ulloa escriu, en aqueixa darrerenca obra seva: 'Creiem haver aconseguit mantenir-nos al llarg del nostre espinós treball dintre de la més estricta imparcialitat i de la més severa equanimitat.'
  
  A la revista Esplai del 16 de febrer de 1936, juntament amb un retrat del preclar investigador apareix aquest eloqüent text:
  
  'L'opinió del senyor Lluís Ulloa, gallardament mantinguda, sobre la catalanitat del gran navegant ha estat àmpliament debatuda per la totalitat dels historiadors d'Amèrica. Sostinguda la seva tesi en autoritzadíssims arguments, únicament l'orgull nacional d'Itàlia, que manté des de fa segles la glòria d'ésser el bressol de Colom, ha fet que segueixi sense rectificar per l'opinió mundial aquesta falsedat històrica, tot i la incontestable argumentació expressada per Ulloa.
  
  'Arribat Ulloa a Barcelona, després de les tempestes polítiques que tan sovint se succeeixen al Perú, el gran historiador americà ha viscut un bon nombre d'anys ala nostra terra, considerat i estimat pels catalans, que han contret envers ell un deure d'honor. Per això no ha d'estranyar-nos gens que la seva mort hagi estat unànimement sentida per tots els sectors de la nostra terra.'
  
  

EL MARC POLÍTIC I SOCIAL

• 
  Resumint en poques paraules el marc polític i social en què es va desenvolupar al nostre país la tasca del Dr. Ulloa, direm que fou el de la dictadura del general Primo de Rivera. Aquesta, com és ben sabut, va venir com a malastruc i al capdavall inútil coronament d'una llarga tongada marcada pels crims abominables que ensangonaren els carrers de Barcelona, entre els quals destaquen per la seva transcendència els assassinats de Francesc Layret i de Salvador Seguí, anomenat 'El Noi del Sucre', aquest darrer, com afirma Pere Voltes, 'el més descomunal atemptat que hom podia ginyar per ferir els seus adversaris'. Recordem ací la novel·la que pocs anys després en volgué donar testimoni, Quan mataven pels carrers, escrita per Joan Oller i Rabassa. Perquè, a més, queien occits gent de significació diversa, des del dirigent del Sindicat Lliure, Martí Arbonés, fins a nombrosos patrons i més d'un miler d'obrers rebecs a tota tirania.
  
  Altrament, els anys anteriors a la Dictadura foren aquells de la desfeta completa del sistema governamental espanyol. Com diu molt bé Cam-bó, els dos últims governs constitucionals ja no sols eren una caricatura, sinó que eren un veritable sarcasme. I pel que fa a la política catalana, el polític suara esmentat, en una conferència donada a la Barceloneta, va anunciar la seva retirada de la vida pública. Abans d'aquest esdeveniment, pel maig de 1922 s'aplegà la Conferència Nacional Catalana, la qual donà naixença al partit Acció Catalana (Jaume Bofill i Mates, Nicolau d'Olwer, Carrasco i Formiguera, Rovira i Virgili).
  
  La Dictadura, que a la primeria havia comptat amb la passivitat general a causa de l'esbalaïment de l'opinió davant el caos polític i social, i que abans del seu pronunciamiento havia intentat potinerament d'afalagar certs sectors catalans, començà tot seguit la persecució contra tot allò que era català, contra totes les manifestacions de la personalitat nostrada. L'execució d'aquesta fou encomanada al governador civil de Barcelona, general Martínez Anido, i al capità general de Catalunya, Emilio Barrera. Ara bé, a mesura que s'intensificava l'acció anticatalana del govern dictatorial, anava també creixent el sentiment catalanista, fins a radicalitzar-se en alguna de les seves branques, com ara la que capitanejava Francesc Macià.
  
  L'acció contra Catalunya arribà al seu zenit amb la dissolució de la Mancomunitat -llavors ja molt aigualida per efecte dels nomenaments fets per Primo de Rivera dels seus elements directius (1925)-, i de les seves institucions filials.
  
  Entre els episodis destacables en l'aspecte polític succeïts durant la dita època, es pot esmentar el de la 'Sanjuanada', això és, aquella conjuració militar semblant en la seva mena a les que eren de consuetud a l'Espanya vuitcentista, encapçalada l'any 1926 (24 de juny) per un vellard, el general Valerià Weyler, i en la qual participaren diversos militars com el general Domènec Batet i d'altres -la majoria després absolts- i força civils, entre ells el conegut polític Marcel·lí Domingo. I és digne d'esment la sanció que per aquests fets fou imposada al comte de Romanones: 500.000 pessetes.
  
  Un altre fet sorollós va ésser el complot-atemptat frustrat de Garraf contra el tren que conduïa la família reial a Barcelona (1925), amb Jaume Comte al capdavant. I el més important a casa nostra fou l'intent de Prats de Molló, anomenat així perquè des d'aquest poble del Vallespir Francesc Macià temptà de forçar la frontera i provocar un aixecament contra la dictadura. El cop va fracassar, però a la llarga tingué una forta incidència sobre els esdeveniments ulteriors.
  
  En l'àmbit estatal també s'ha d'assenyalar la rebel·liasomorta, però punyent i efectiva, de l'arma d'artilleria contra el dictador, el qual va suspendre de funció i sou els seus caps i oficials.
  
  En un altre ordre de coses, cal anotar la creació l'any 1927 de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'any següent la celebració clandestina a Barcelona del ple 'nacional' de la CNT en què, com afirma Pere Voltes, aquesta organització apareix retractada de la benvolença inicial amb què havia acollit la dictadura. D'altra banda, la Unión General de Trabajadores va col·laborar amb el règim i també ho feren alguns dels capitosts del socialisme espanyol.
  
  A fi de completar aquesta llambregada a la situació política cal que esmentem l'obra tenaç de Francesc Cambó enfront del règim imperant, representada principalment per la difusió de sotamà del llibre El silenci de Catalunya, en exemplars fets a màquina, després reproduïts també clandestinament i escampats amb profusió. Així mateix és llegida la menció de l'obra Les Dictadures del mateix autor, que va contribuir a crear el clima necessari d'oposició civil al règim i a preparar les bases d'una situació normal i decorosa.
  
  En l'ordre econòmic s'ha de remarcar la conjuntura internacional favorable i el bon cares que per això, i també per la pau social que aparentment almenys regnava, presentava la situació. Amb tot, a les seves acaballes i coincidint amb la crisi mundial que començava a congriar-se, la situació econòmica i financera de l'Estat es va malmetre i coadjuvà a l'ensorrada del règim.
  
  En l'àmbit internacional ens trobem a la dècada dels anys vint amb la lluita entredos totalitarismes: el comunista, ja implantat amb el règim bolxevic instaurat a Rússia, que amb els elements al·lògens incorporats es convertirà ben aviat en la paorosa URSS; i el totalitarisme feixista que, nascut a Itàlia, s'escampà, talment una reguera de pólvora, per tot Europa.
  
  Aquesta era a grans trets la situació política existent als àmbits català, estatal i europeu, quan el senyor Luis Ulloa, l'il·lustre historiador peruà, va publicar a París l'obra Christophe Colomb catalan, la qual va ésser tot d'una traduïda al català per Domènech de Bellmunt i publicada a Barcelona per la llibreria Catalònia. En la Barcelona llavors políticament somorta per vigor del règim imperant, l'impacte causat per l'obra del susdit historiador va ésser veritablement colpidor i va somoure fortament la consciència del públic català, el qual potser d'esma va veure en la doctrina exposada pel professor Ulloa, ensems que una satisfacció patriòtica, un motiu d'esperança i de projecció futura, entremig de les dificultats en què es desenvolupava la seva vida nacional. Així, promptament sorgiren entre els literats catalans el desig i els propòsits de col·laborar en la tasca d'Ulloa, cosa a la qual aquest mateix els invitava. I així veiem com F. Carreras i Candi, R. Carreras i Valls, Millàs i Valli-crosa, E. Mitjana de las Doblas, Alfons Maseras, V. Coma i Soley-quefan estudis i aportacions diverses, amb més o menys fortuna, ala temàtica del personatge descobridor-, i també les figures eminents de Ferran Soldevila, A. Rovira i Virgili i Ferran Valls i Taberner expressen el seu respecte per l'obra de L. Ulloa. Del primer són prou conegudes les opinions que va exposar en l'Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans corresponent al 1927, on entre d'altres extrems escriu que 'una tesi tan revolucionària per força havia de provocar una sèrie de rèpliques i contrarèpliques' i que 'tanta de ressonància, però, ha tingut aqueixa tesi, que els historiadors italians han hagut de preocupar-se'n. En va ostentaran un deliberat menyspreu envers l'obra del senyor Ulloa; hom pot observar fàcilment que els neguiteja i (el que val més) que aprecien la vàlua d'alguns dels seus aspectes. Certes recensions poc favorables dels llibres del senyor Ulloa no poden esborrar fets que denoten una indiscutible influència dels seus llibres damunt d'aquells qui més el combaten'. Rovira i Virgili reconeix que 'les dades denoten una indiscutible influència dels seus llibres damunt d'aquells qui més el combaten'. Rovira i Virgili reconeix que 'les dades conegudes no permeten de dir, amb plena certitud, quina és la nissaga ni quina és la pàtria de Colom' i també que R. Beltran y Rózpide i L. Ulloa, entre altres, han aportat al debat dades i arguments que mereixen ésser presos en consideració. I de Ferran Valls i Taberner són prou conegudes les paraules concloents i roents amb què estigmatitza -ell, que era home de tarannà mel·liflu- les moltes falsedats que deturpen el genovisme.
  
  Per acabar de descriure l'ambient que va envoltar Ulloa quan va arribar a Barcelona, on residí des de llavors llargues temporades i morí l'any 1936, escau de parlar de la vida literària que s'hi desenvolupava. Doncs bé, malgrat el resclosiment de la vida política i el decandiment institucional, potser com a contracop, es va envigorir la vida intel·lectual i literària, que va fruitar aleshores esponerosament. Per una banda -la que es cossolà damunt la munificència i els ideals humanístics de Cambó-, es crearen dues fundacions cabdals: la Bernat Metge, dedicada a l'anostrament dels clàssics grecs i llatins, i la Fundació Bíblica catalana. Ultra això, es creà una fundació de cultura catalana a la Universitat de París; es projectà amb la col·laboració del caputxí P.R.M. de Manresa una col·lecció de Patrística catalana i es va iniciar sota el mestratge de Pere Bosch Gimpera una obra monumental sobre l'art ibèric.
  
  Per un altre cantó, les publicacions augmenten tant pel que fa al nombre d'obres com al d'editorials i col·leccions. En els anys que ens ocupen, ultra les existents, hem d'anotar el naixement de l'Editorial Barcino, amb les seves col·leccions 'Els Nostres Clàssics', 'EnciclopèdiaCatalunya', 'Col·lecció Sant Jordi'. L'any 1927 veu la creació de les publicacions de la Nova Revista, el 1928, la de la 'Biblioteca Univers', de la Llibreria Catalònia, i encara els anys següents, neixen 'Els Clàssics del Món' també de la Barcino, la col·lecció 'A tot Vent' de l'Editorial Proa, la col·lecció popular 'Les Ales esteses', etc. En un altre camp s'han d'esmentar les col·leccions d'alta cultura religiosa de l'Institut Balmes.
  
  Un altre aspecte important que es podria tocar en aquest breu recordatori del marc en què va tenir lloc l'adveniment del Dr. Ulloa, és el de l'estat de la qüestió colombina en aquells moments i en el període immediatament anterior. Doncs bé, cal dir que, si bé l'interès pel gran navegant havia estat extraordinari a casa nostra quan el quart centenari de la descoberta, en què els nostres principals historiadors se n'ocuparen profusament (Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull, Sanpe-re i Miquel, Aulèstia i Pijoan), aquest interès minvà després fins a desaparèixer del nostre món literari.
  
  No fou pas així, però en terres castellanes, on l'interès pel tema no va decaure i on les publicacions que s'hi relacionaven es van succeir ininterrompudament. En aquestes, malgrat predominar-hi la defensa a ultrança de la posició genovista, també s'hi poden trobar posicions contràries com les de Beltran y Rózpide, Luca de Torre i Serrano Sanz. En canvi, la posició genovista fou defensada a peu i a cavall per Altolaguirre amb un urc extraordinari, però també amb un desencert evident.
  
  L'indicat interès pel tema de Colom que regnava a Madrid va culminar amb el concurs que l'any 1926 va convocar el diari ABC per tal d'escatir amb l'estímul d'un premi de 50.000 pessetes d'on era fill el descobridor, si era genovès o espanyol, encara que amb el no dissimulat propòsit que s'havia de demostrar que era español. Aquest concurs, per bé que derivat de la teoria galleguista de García de la Riega i de les crítiques dels autors castellans més amunt citats, semblava talment una premonició de la teoria imminent, a punt d'aparèixer, del savi peruà.
  
  Per contra, una volta coneguda la tesi del Dr. Ulloa, l'interès pel tema es va revifar entre la intel·lectualitat catalana, tal com hem assenyalat. Només caldria afegir-hi que foren nombroses les entitats catalanes que oferiren les seves tribunes o els seus òrgans de premsa o de comunicació a l'il·lustre professor, com ja havia fet d'antuvi l'Ateneu Barcelonès. Ultra els diaris, com la Veu de Catalunya, La Publicitat i altres, nombroses revistes acolliren també els treballs de l'historiador, com ara el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, la Paraula Cristiana, la Barcelona-Atracción, etc.
  
  Més ençà, és notori l'interès que a tot Catalunya s'ha conservat pel tema de Colom, potser i sense potser, mantingut viu gràcies al caliu llegat per Ulloa. Els noms de Josep Porter i del ja traspassat E. Bayerri i Bertomeu en són testimoniança. I també en són seguidors els components del Centre d'Estudis Colombins de Barcelona i aquells qui, d'altres encontrades, de les Illes i de la Catalunya Nord, delegen el triomf definitiu de la veritat catalana de Colom.
  
  Nogensmenys, ho vulguin o no ho vulguin els seus detractors, l'impacte causat per Ulloa no s'ha limitat als seus deixebles, sinó que ha colpit fortament els seus contradictors, amb la trista excepció que ja veurem. A tal fi n'hi ha prou amb l'esment de tres 'momuments', per anomenar-los d'alguna manera, que proven com la força de la tesi d'Ulloa és i ha estat formidable. Es tracta de l'obra Colombo. Cittàdi Gènova, manadafer per Mussolini al començament dels anys trenta; de l'aparició del Document Borremeu; i de l'obra colossal de Ballesteros-Beretta.
  
  El llibre, també colossal, Colombo aparegué precisament quan l'obra d'Ulloa feia el seu ple i calia, doncs, combatre-la. I així es féu amb el Colombo: senyal que calia i que l'obra a combatre era seriosa i potent. L'obra gegantina de Ba-llesteros-Beretta, alhora que és sadolla d'erudició, és replena de polèmica i no pas de picabaralles de campanar -Cogoletto, Cugureo, Cuccaro, Plasència, etc-, sinó polèmica de fons, aquella que li provoquen les afirmacions d'Ulloa i que l'autor citat maldestrament intenta de refutar. I per fi, el document Borremeu, el qual no és altre que l'instrument més subtil de la fina subtilitat italiana, adreçat a soscavar la credibilitat de la tesi cata-lana. Perquè si Ulloa havia afirmat la deturpació gairebé total de la documentació genovista, tan evident que en bona part ja ha estat reconeguda per la mateixa escola genovista, bé calia que la tesi catalana pogués ésser atacada pel mateix defecte. Calia, doncs, embrutar-la, i per aquesta raó es farga un document que aparentment afavoria la tesi catalana, però que tard o d'hora podria ésser un motiu de mofa brandat pels genovistes en contra nostra.
  
  Roman, tanmateix, com a excepció no pas gloriosa d'aquest implícit reconeixement de la transcendència de la tesi d'Ulloa, la posició de l'Enciclopèdia Catalana. Perquè allò que s'hi diu és tan extravagant, que per si sol es desautoritza. Es tracta, en aquest cas, d'una posició tan discordant de les que explícitament o implícitament s'han pres envers la tesi del Dr. Ulloa, que forçosament ha de davallar d'un partit pres injustificable. L'homenatge que a contracor li han fet els seus adversaris estrangers es converteix en la nostra Enciclopèdia en ignorància i menyspreu. I si la passió -que sempre hi és-apareix justificable quan juga a favor propi, és aberrant quan juga a favor del foraster. En tot cas, doncs, la posició de l'Enciclopèdia Catalana, a l'esguard d'Ulloa i de Colom, traeix una passió i no pas una serenor. I no fóra pas desassenyat assenyalar les virtualitats contingudes en les obres del Dr. Ulloa com a causa principal de la seva obnubilació.